Festa (fotre)!

Com anuncia Ikea, el venedor de mobles suec que va fer desembarcar les calaixeres Smirnoff i els llits Schopenhauer al nostre país, tinc dret a la meva festa! http://www.youtube.com/watch?v=_VL3qA9qhvk

I ara la començo! I qui m'ho diu!? Qui m'ho demana!? Qui m'hi obliga!?

Doncs segons la Cruzcampo, la part sud del cervell. I és que, segons la cervesa andalusa, el cervell no està dividit en hemisferi dret i hemisferi esquerre, com tota la vida ens han explicat i ensenyat. Sembla ser que ens han mentit, com en allò de que el PSOE és un partit d'esquerres o que el franquisme es va acabar el 1975. Ara sembla que el cervell està dividit en nord i sud. Però també ens van mentir en les funcions! Perquè quan ens deien que a la dreta hi tenim la part sensorial i la del gust, nosaltres dèiem amén a tot, però ara resulta que mentre la part nord és la que et porta a la feina, la part sud la va liant convidant a birres a tothom. Un petit incís. Noia! Es veu d'una hora lluny que et vols lligar al noi que puja amb tu a l'ascensor. Si realment vols tenir alguna cosa amb ell no el convidis a cervesa, digues-li una cosa de l'estil: "Et faré tantes marranades que se'm podriran les genives!" Això sí que demostra que tens part sud al cervell! O que tens el cervell molt al sud... http://www.youtube.com/watch?v=fkbUY1ir7eM

I és que a l'estiu, tota cuca viu! I amb això també us vull advertir que els mosquits estan més a l'aguait que mai, que claven mossegades que és un "cuntentu"!

Però bé, tinc dret a la meva festa! I això és el que faré! Festa! Uns dies de festa. Segur que sortirà més d'un espavilat dient que ja fa dies que faig festa, que aquest bloc està ple de teranyines i mil històries. No els escolteu, són uns envejosos.

Els que fa temps que estan de festa són els de TV3. Heu vist la moda que porten d'un temps cap aquí? Totes les promocions de temporada els hi ha de fer la gent. I això que és pública! Vindria a ser com això del copagament de la sanitat! I la gent vinga a enviar fotos i vídeos! Com es nota la crisi! No se'n salva ni la Terribas! Encara recordo que no fa massa temps cada estiu TV3 tenia la seva pròpia cançó! I tot amb grups de renom, gent de la més alta categoria de la música catalana. Mireu sinó aquest vídeo! http://www.youtube.com/watch?v=ryf4uJMQ4aM&feature=related

Doncs res persones, un que es retira per uns dies a pensar en totes les bestieses i animalades que surten per la televisió i a carregar el tinter pel setembre!

Bones vacances a tothom!

El futur ha de ser nostre!

Un dia havia de passar... Avui toca entrada seriosa.

Sóc d'esquerres i no me n'amago. Tot i néixer a l'anomenada classe mitja i tenir uns pares dedicats al sector terciari, sempre m'he sentit obrer. He rebut una educació, la de casa, la que et fa entendre el Món i créixer, basada en la justícia, la llibertat, la lluita, la tolerància i, sobretot, la igualtat de condicions i de drets entre tots els homes i dones de totes les races. Ara ja no està de moda ser un progre. Ara ja no es porta això de tots som iguals i de lluitar per l'interès comú i pel benestar de tots. Avui en dia, la societat viu mirant-se el melic, preocupant-se de tenir les necessitats pròpies cobertes, per més banals que siguin. I això m'emprenya.

No sóc ningú per donar lliçons i encara menys vull fer cap sermó. Només vull buidar el pap de tot allò que em molesta i m'irrita.

M'emprenya molt viure en un país convergent on amb l'excusa de la crisi econòmica s'estigui passant el ribot a un benestar que ha costat anys i anys de lluites. A més, les tisores sempre apunten cap als mateixos i sempre són els mateixos els que han d'anar en compte de no acabar esquilats.

M'emprenya molt viure en un país que, com deia Lluís Llach, va viure quaranta anys lligat a un estaca antiga, pesant i asfixiant. Però encara m'emprenya més que encara avui es criminalitzi aquells que volen honrar els morts d'una guerra horrible i, en canvi, encara hi hagi vencedors que siguin alabats i rebin totes les medalles. M'emprenya molt viure en un país on partits que volen acabar amb la violència hagin de passar pels tribunals i partits que glorifiquen la violència passada puguin campar lliurement. M'emprenya molt viure en un país on es puguin dir autèntiques barbaritats i puguis formar part d'un congrés democràtic i en canvi diguis veritats com temples i estiguis tancat a la presó.

M'emprenya molt viure en un país on la dreta més arcaica i reaccionària manipuli amb total impunitat i la socialdemocràcia estigui corcada per dins i no tingui valor per ser realment d'esquerres. 

M'emprenya molt viure en un país on el tansemenfotisme s'hagi apoderat de la societat i els casos de corrupció siguin com anècdotes en comptes de fer caure governs i enviar polítics a la presó.

M'emprenya molt el derrotisme mundial al que sembla que ha sucumbit l'esquerra. El fals benestar que ha portat el capitalisme només ha servit per perdre els valors socials i morals i omplir d'egoisme i egocentrisme els ciutadans.

M'emprenya molt viure en un país on la societat està més pendent del que diu un o altre famós de torn mentre en els nostres propis pobles i ciutats, en les nostres pròpies barriades, hi ha gent sola, que passa gana o que no pot pagar la casa on viu.

M'emprenya molt viure en un Món que s'està destruint i podrint a si mateix. Que s'està carregant selves i boscos per poder viure en l'abundància mentre s'estan fonen pols i s'estan contaminant mars mentre estem foradant el cel.

M'emprenya molt viure en una societat que veu amb indiferència les matances per la televisió i les guerres cauen en l'oblit quan deixen de ser novetat i ja no ocupen portades als diaris.

M'emprenya molt i per això ho explico. Perquè em cou a dins i no vull estar més temps amb aquesta cremor. És, una vegada més, pur egoisme. No vull donar lliçons. No vull, ni puc, ser mestre de res. Però vull aixecar-me i lluitar, mai emprant la violència, sempre de forma pacífica, per canviar aquesta societat. Perquè si el futur ha de ser nostre, que com a mínim s'hi pugui viure.

Fins i tot Déu anava a última hora!

Expliquen a les classes de religió que Déu va fer el Món en sis dies.
I llavors ens estranyem perquè ha sortit com ha sortit?
Posem-nos en situació. No hi ha data perquè encara no existia res. Però la primera setmana del Món, segur que se la va passar jugant amb la Play, mirant pàgines ximples (o guarres) per internet i va arribar el dissabte a la nit, va obrir l'ordinador i va veure un correu electrònic a la safata d'entrada que deia: "El moodle tancarà el termini per entregar el treball Món a les 23:59 d'aquesta nit." I clar, va haver de fer-lo de pressa i corrents. I ara en patim les conseqüències.

Aviam si així em patrocinen!

I ara us explico el perquè. Imagineu-vos que un dia us compreu un Ferrero Rocher. L'agafeu, l'esteu mirant un quart d'hora fascinats pel color daurat de l'embolcall, i un cop superat aquest pas, l'obriu. Us faria molta gràcia que en comptes de trobar-vos una perfecte esfera de xocolata amb deliciosa crema d'avellana us aparegués una pilota esquerdada, amb els pols aixafats i supurant crema avellanosa, com si es tractés d'una bola Pokemon plena de semen? Doncs això és el que passa amb els famosos volcans!
Jo no tinc cap problema amb Déu. El veig com qui té un conegut o familiar del Madrid o del PP. No comparteixes cap idea amb ell, però si no és mala persona, què li has de dir? Tothom té defectes. N'hi ha que no saben dir bé les esses, n'hi ha no hi veuen bé hi porten ulleres i n'hi ha que són conservadors. Més fotut és quan tens tot el paquet de defectes, com en Rajoy i en Trias.
I el problema no s'acaba aquí, no! Perquè com pot ser que un Déu bondadós que vol el bé a la terra crea coses com l'atur, Mourinho o les misses?
En aquest modest bloc ja continuarem donant a conèixer les grans incongruències celestials i obrint els ulls a la realitat, així com la cienciologia però estalviant-nos el tros de la placenta, que és una mica anguniós.

I, sense voler-me fer pesat i tocant la part més sentimental, aquesta entrada va dedicada a tots els culers que acabem de guanyar una quarta Copa d'Europa! Digueu-li a en Sandro que no la declari a la Renta d'aquest any, que encara ens sortirà a devolver i no la podrem disfrutar!

Enciams de l'Swarovski

M'encanta el nou anunci de les amanides Florette! 

http://www.youtube.com/watch?v=cesu1SsQGlw

Així veu el camp el dels prismàtics

Com la majoria d'anuncis és realista i del tot creïble! Apareix, al mig d'un camp d'enciams una caseta blanca de fusta de vigilant de la platja. Primera cosa que falla. Quin pagès seria tan llest de treure metres de terreny per cultivar i plantar-hi una merda com aquella, que no serveix de barraca per guardar les eines ni per anar-hi a fer una costellada. Però bé, continuem. Llavors apareixen una colla de nois i noies joves i de bon veure, el pagès habitual que et pots trobar a qualsevol camp català, i n'hi ha un que està amb uns prismàtics. En aquest punt és quan l'anunci et pot induir a l'error. Perquè quan s'ajunten joves en casetes de fusta i amb binocles només em ve al cap una idea, parc natural amb monitors torracollons que et fan mirar ocells que ni existeixen. Veu de monitor: "Aquí podeu observar un estornell pescaire. Aquest ocell es passa l'hivern als boscos belgues i l'estiu al Parc Natural de Doñana, però avui que heu vingut vosaltres d'excursió ha parat a pixar un moment i a fer cinc euros de benzina a aquest espai esplèndid." Però de cop, quan el dubte ataca a l'espectador i aquest està a punt de creure que el volen convèncer d'anar al Parc Natural d'Aigüestortes i l'Estany de Sant Maurici, el noi dels prismàtics crida: "La set-cents noranta-vuit!" Després d'aquestes paraules he de parar.

David Hasselhoff, un gran home.

Aquí és quan celebro que l'avi Quim ja no sigui entre nosaltres. Quan el guapot dels llarga-vistes brama d'aquesta manera, una colla de top models enfundats en un polo Lacoste blanc amb una enganxina de Florette al pit, un banyador verd que els hi estilitza poc la figura i l'element que més destaca, i més credibilitat dóna a l'anunci, un salvavides de plàstic verd, model David Hasselhoff. Aquells que no analitzin les coses i es quedin a la superfície podran sentir-se ofesos al veure aquells paparines amb un salvavides al mig d'un camp d'enciams. Però jo, recordant el meu estimat avi Quim, he anat més enllà. Al veure'ls córrer per entremig de les rengleres d'enciams, no vull ni imaginar-me les mates que destrossen a cada passa. Hi ha regs, rengleres d'enciams i més regs. I em volen fer creure que aquests pijus amb polo poden saltar enciams com si fossin ballarines fent el llac dels cignes? Fins aquí encara  m'ho podia creure, però al veure aquesta imatge em cauen les amanides Florette per terra.

Tot i que les imatges que segueixen no són gaire millors. Els guaperes agafen una mata d'enciam, suposant que és la set-cents noranta-vuit, i el més llest de tots, porta barba i això sempre dóna punts, n'agafa una fulla i la trenca, per comprovar-ne la frescor.

Quina por posar-me un enciam d'aquests a la boca! El trenca i sembla vidre. Però si només fos això encara. El pitjor de tot arriba quan de la fulla verda pàl·lida en surt un gas que entela el vidre de la càmera. Amb què adoben aquests enciams? Ja et dic jo que fems no són! Com a mínim i posen nitrogen líquid!

Cada cop que veig l'anunci em fan més por els enciams. Per què no deixen els "vigilantes de la playa" al seu territori i pels enciams ens quedem amb els de sempre, en Patufet, en Jaume de Ventdelplà (el senyor el tingui en la seva glòria) o el millor de tots, el Capità Enciam! Que els petits canvis són poderosos!

Problema de metros!

Mai podrem fer una persecució pels Ferrocarrils! Ni pels metros antics!!!

L'altre dia vaig descobrir una cosa que m'esmicola l'ànima i m'ofega l'esperit. Els metros de Barcelona tenen, com els Ferrocarrils, les portes per passar de vagó a vagó bloquejades! Així, mai podrem entrar corrents fugint d'un assassí en sèrie o de la policia després d'haver comès un crim com robar la Caixa Penedès de la cantonada o allò que sempre passa, que ets un policia alcohòlic que s'està reformant però la mort del teu company, un passat obscur i el divorci et persegueixen i quan salves la ciutat d'un atac terrorista, el teu cap, que sempre t'ha tingut mania, creu que ets tu qui ha volgut cometre l'atac i et persegueix incansablement per la ciutat i tu puges al metro perquè és l'única escapatòria que tens. Però un cop a dins t'adones que el teu perseguidor també hi ha pogut pujar, però un vagó més enrere que el teu, per sort. I ell comença a avançar cap a tu. I tu te'l mires, dubitatiu. No estàs segur de què has de fer. De cop et ve un flaix. Per la teva ment, de forma borrosa, veus la imatge del teu company, quan agafant-te la mà et deia, al jaç de mort, travessat pel plom d'una semiautomàtica, et demanava que li diguessis a la Mercè, la seva dona, que l'estimava molt. I després t'adones que amb la broma, el teu cap està a punt d'entrar al teu vagó. I tu penses que només et queda una sortida, rebentar una finestra d'un tret i enfilar-te al sostre del metro i allà lluitar cos a cos, sense armes, amb el teu cap. Mig agenollats, sobre el metro, en túnels que travessen la ciutat per sota però que fan tres metres d'alçada (i per on collons passa la catenària?).

Però això no és Nova York, per sort. I el teu cap es troba la porta tancada. I serà un fill de puta i un mal parit que està disposat a tot per destrossar-te la vida i matar-te. Però per sobre de tot és un agent de l'ordre. I això el fa reflexionar. No pot esbotzar una porta de metro d'una puntada de peu. Quina credibilitat tindria si cometés aquesta atrocitat tant abominable? Com podria mirar a la cara a violadors, traficants i d'altres bala perdudes si ell, un venerable agent de la llei, trenca una porta del metro per un ridícul ajust de comptes. I acaba prenent la decisió d'esperar a la següent parada per baixar corrents i entrar al teu vagó, on desenfundarà la metralleta que porta entaforada al camal dret del pantaló i et cosirà a trets. Tot i que si et disparà d'aquesta forma, pot ser que quedin tots els seients esquitxats de sang, i llavors si puja algú que vol seure no podria, i ell se sentiria molt malament. Llavors farà allò tan típic de començar a forcejar amb l'arma fins que cau per terra, esperem que no hi hagi cap nen curiós que ho remeni tot, i us escanyareu mútuament. Primer ell, amb força, i quan sembli que estàs a punt de perdre el món de vista, recuperaràs les forces contra tot pronòstic i seràs tu qui, amb les grapes rodejant-li el coll, el deixaràs inconscient, al terra del vagó.

Doncs això, que aquí no podem passar d'una vagó a l'altre alegrement, sense ni adonar-nos-en. Aquí, o puges al mateix vagó que el malfactor que persegueixes, o ja has begut oli.